No recorde bé quan començaren aquelles col·laboracions, però si, perfectament, el moment que vaig deixar de fer-les i el perquè. Fa ara vint anys.
Marta Sambrizzi  m’havia acomboiat a escriure en Gente de la Safor. Jo, aleshores, tret d’alguna col·laboració esporàdica en la premsa i en algun llibret de falla, no tenia cap experiència amb el compromís setmanal d’una columna d’opinió. Vaig acceptar, il·lusionat. Foren els inicis.
Triar el títol va ser el primer pas. Fàcil. “Las caras de la verdad”  em va parèixer adequat. Feia referència a un consell que Joan de Borbó donava en una carta enviada, des d’Estoril, al jove príncep Joan Carles, resident aleshores a Espanya sota la custòdia de Franco. En ella li deia: “Escolta sempre a tots, recorda, fill, que la veritat sempre té dues cares, respecta la opinió dels altres, sigues-hi tolerant”. A més a més, en el consell del comte de Barcelona anava implícit  l’esperit que jo volia transmetre en els meus escrits. Reflectir la meua opinió del que passava, sabedor que des d’enfront qualsevol opinió era possible i respectable. En el primer dels articles jo ho admetia i, a més a més, comunicava que mai respondria a interpel·lacions als meus escrits i que sempre consideraria les opinions dels altres.
Durant uns mesos vaig acudir puntual a la meua cita setmanal. Abordava temes diversos de la vida quotidiana. En algun dels calaixos del meu despatx m’he ensopegat,  de tant en tant, amb els reculls d’aquells articles i m’he sorprés en comprovar que, passat els anys, no canviaria ni una sola de les paraules tal com les vaig escriure, ni una sola! Evidentment, supose, ara canviaria la perspectiva que el pas del temps dona a les perspectives personals.
Recorde, amargament, que una setmana (l’última), l’article era una “Carta abierta a la juventut gandiense” en la que assenyalava als joves un centenar d’activitats que podien fer, entre el dissabte de vesprada i tot el dia del diumenge, a poc que canviaven aquella costum d’eixir de casa a partir de mitjanit, clavar-se en una discoteca, eixir de matinada (la nit eivissenca), i passar tot el diumenge dormint! Algú em va contestar, mitjançant  una carta al director, dient que jo era un feixista. No ho vaig comprendre, no ho vaig poder suportar. Desprès d’uns dies de malhumor, vaig pensar qui era jo per anar donant opinions a la gent! No hi vaig escriure mai més. Ni una sola vegada!
He col·laborat amb Gente, regularment. Ho he fet quan han requerit la meua opinió sobre les noves directrius de la revista. Els meus arxius han estat sempre oberts a les seues demandes. M’he sentit respectat i estimat.
Ara que la meua perspectiva vital m’ha fet perdre la por i comprove que la meua opinió és escoltada i llegida per la gent que la vol escoltar i llegir, em sent orgullós dels meus primers passos en aquest setmanari que hui compleix els primers mil números.
Enhorabona a cadascuna de les seues pàgines. Enhorabona a tots els que han fet possible que es publicaren setmana a setmana.